www.

apunts

.cat

Buda 

 

En sànscrit: Buddha (L’Il·luminat). Kapilavastu 560? aC - Kusinara 480? aC.

Nom amb el que és conegut Siddharta Gautama, fundador del budisme. Originari del clan dels Shakya, família principesca establerta al Nepal. Era fill de Shuddhodana, raja o príncep del seu clan.

Al seu naixement (adornat d’històries llegendàries) l’infant presentà senyals que seria un gran mestre i que seguiria els signes que li serien donats. El pare procurà de mantenir-lo aïllat al seu palau, lluny de tota experiència del dolor, i el casà, jove encara, amb Yashodhara, de qui tingué un fill, Rahula.

 

A 29 anys es trobà un dia amb un vell, un malalt, un mort i un asceta (divinitats o personatges interpretats com els signes que li havien estat predits) i tingué així la primera experiència del dolor. Abandonà el palau, on deixà la muller i el fill, i començà una vida de pelegrí errant, a la recerca de la causa del dolor i d’un camí d’alliberament.

 

En aquell moment de reacció, a l’India, contra el ritualisme vèdic, experimentà que ni aquest ni cap dels dos nous camins que se li oferien, la doctrina dels Upanishad i l’ascetisme, no el podien portar a l’alliberament.

 

Havent-se donat a intensos exercicis de meditació, una nit, després d’haver superat les temptacions del dimoni Mara, que el volia apartar de l’aprofundiment de la veritat, sota l’arbre pippala (Ficus religiosa), encara venerat avui a Buddhagaya, tingué la revelació o il·luminació (bodhi) i esdevingué Buda (l’Il·luminat), al cap de sis anys d’haver abandonat el palau.

 

Decidí de predicar el dharma (doctrina) a tota la humanitat, i a Sarnath, prop de Benarés, predicà per primera vegada la doctrina de les quatre nobles veritats a cinc ascetes, antics companys seus. Amb el sermó de Benarés, acceptat tradicionalment com la primera exposició de la doctrina bàsica, posà en moviment la roda de la llei.

 

Els cinc ascetes esdevingueren els primers deixebles i monjos de la comunitat o sangha. La seva fama s’escampà pel nord-est de l’India i el nombre de conversos cresqué ràpidament; el Buda els ensenyà la plena disciplina per a comprendre l’alliberament i atènyer el nirvana, i els envià a predicar. Organitzà la comunitat monàstica, que consistia en un orde de monjos o mendicants (bhikku).

 

La doctrina del Buda suposava una profunda revolució espiritual de l’hinduisme, relegava les divinitats a segona fila i oferia un camí d’alliberament als homes de tota condició social, sense distinció de castes i sense l’ajuda de cap revelació sobrenatural, sinó basat en una ètica humana.

 

El Buda no deixà cap obra escrita; la comunitat en transmeté oralment la doctrina, fins que, quatre segles després, fou recollida per escrit en el cànon búdic.

 

Morí a 80 anys, i el seu cos fou incinerat. Les cendres foren repartides entre els deixebles més importants, i al damunt erigiren reliquiaris (stupa). Aviat s’estengué el culte a les relíquies i als objectes usats per ell. Bé que, segons la doctrina genuïna, entrat en el nirvana el Buda no manté relació amb el món, aviat s’intensificà el culte per fer activa la seva gràcia, sobretot en el budisme mahayana.

 

Li foren tributats honors divins i fou considerat no solament una persona històrica, sinó l’encarnació d’un prototip etern.

 

A més del de Buda, hom li donà els noms de Tathagata (el qui ha vingut), Bhagavat (Senyor), i Shakyamuni (savi del clan dels Shakya).

 

 

budisme 

 

El nucli de la doctrina original del Buda fou donat, segons la tradició, en el sermó de Benarés.

 

Es centra en les quatre nobles veritats:

 

 

Es condensa en l’òctuple via excel·lent:

 

 

Es tracta sobretot d’una pedagogia i moral o principis d’una ètica humana, individual i social, únic camí d’alliberament.

 

Però, enfront dels sistemes filosòfics o religiosos contemporanis i sobretot de les dues veritats inqüestionables de la filosofia índia, la del samsara, o cicle de reencarnacions, i la del karma, o retribució per les obres, els desenvolupaments primitius de la doctrina budista constitueixen un quadre doctrinal comú a totes les escoles:

 

L’individu humà no és constituït per un jo (atta) permanent o ànima substancial invariable que transmigra intacta d’una existència a una altra, sinó per cinc grups de qualitats (skandha), en canvi perpetu, com tots els éssers.

 

 

 

La vida és un flux continu de formes sempre canviants, on tot s’esdevé segons la llei de la causalitat universal o del karma: cada acte porta el seu resultat, principi bàsic per al millorament moral.

 

Immergit en el cicle de l’existència transmigratòria, explicada per la llei de la producció condicionada (nexe causal entre dotze estats que relacionen l’existència actual amb l’anterior i la següent), l’individu efectua el seu progrés moral seguint l’òctuple via excel·lent, per la qual és dirigit al nirvana, o alliberament definitiu de la roda de reencarnacions i, per tant, del sofriment.

 

La comunitat monàstica o sangha era constituïda pels qui renunciaven als afers mundans i consagraven la vida exclusivament a la disciplina moral i mental que mena al nirvana. Vivien d’almoina, i, al seu interior no hi havia cap distinció de castes.

 

Al costat de la comunitat monàstica hi havia els laics, els quals s’adherien a l’ensenyament del Buda, però no es consideraven capaços d’assolir el nirvana en la vida present, bé que aspiraven a una existència superior, complint els preceptes i sostenint els monjos amb almoines.

 

 

historia i expansió 

 

Segons la tradició, poc després de la mort de Buda es reuní un concili a Rajagriha per establir la seva doctrina veritable i la disciplina monàstica a seguir.

 

Cent anys més tard sembla que es reuní un concili, a Vaishali, on es manifestaren desacords seriosos sobre el significat de la doctrina, l’estatut dels laics i la disciplina monàstica, els quals provocaren el primer cisma entre els anomenats monjos antics (sthavira), defensors de la tradició, i els membres de la gran comunitat (mahasanghika), facció més liberal, les doctrines de la qual influïren més tard en l’aparició de l’escola mahayana, i que inicià un culte semiteístic vinculat a la veneració de les relíquies i del mateix Buda, al costat del camí d’alliberament ètic i estrictament personal dels antics.

 

La comunitat budista oferí una base de solidaritat social, amb el seu ensenyament pacifista, que afavorí l’expansió econòmica i l’aparició de líders polítics innovadors.

El més important fou l’emperador Asoka (270?-232 aC).

 

 

El tercer concili, de Pataliputra, fou la base de l’ortodòxia tradicional o de l’escola Theravada, la qual arrelà preferentment a Ceilan i a la majoria de pobles del sud-est asiàtic.

 

De tota manera el cisma budista havia persistit i les escoles s’havien multiplicat.

 

Així anà prenent forma el budisme mahayana, que, bé que no prengué consciència d’ésser un moviment propi fins al s I dC, ja tenia les arrels doctrinals en el cisma de l’escola Mahasanghika, originat en el segon concili, de Vaishali.

 

L’escola tradicional Theravada accepta estrictament la doctrina i la pràctica budista tal com creu que havien estat formulades originàriament i són contingudes en el cànon búdic. La seva fe es basa en el Buda històric, en els seus ensenyaments i en la seva comunitat. El seu ideal és l’arhat, sant perfecta que pel compliment de l’òctuple via excel·lent ateny el nirvana per a ell mateix.

 

El budisme mahayana (o gran vehicle) es basa en les escriptures de la tradició sànscrita; crèia en la necessitat d’una evolució del budisme i considerava l’escola tradicional com una formulació primitiva i incompleta del budisme (per això l’anomenà hinayana, o petit vehicle). Feia una interpretació religiosa i metafísica de la natura del Buda històric, considerat una de les moltes encarnacions del Buda transcendent, i posava un ideal de salvació universal concretat en el bodhisattva, el qual retarda voluntàriament la seva entrada al nirvana per ajudar a la salvació dels altres homes.

 

La tolerància de l’escola mahayana, juntament amb la influència dels texts esotèrics del tantrisme, donà lloc a un tercer vehicle anomenat Vajrayana (vehicle del diamant), basat en meditacions ritualistes, mantres, mudres i simbolisme sexual.

 

Al Tibet s’introduí al s VII dC en una forma barrejada d’idees i practiques tàntriques amb tradicions hinayana i mahayana, la qual absorbí encara elements de la religió aborígen, el bon. La religió complexa que en resultà s’anomenà lamaisme.

 

L’escola theravada es va estendre principalment per: Ceilan, Birmània, Tailàndia, Cambotja, Laos.

 

A Indonèsia fou introduït en les tres formes theravada, mahayana i tàntrica.

 

El budisme mahayana s’escampà pel nord de l’India, Àsia central, Xina, Vietnam, Corea, Japó.